7039648-music-violin-close-up

Influències

Voldria parlar-vos sobre les meves influències musicals. Quan la gent sent la meva música diu que se sembla principalment a Pink Floyd i els Beatles. Els solos de guitarra sonen a Gilmour, els cors als Beatles, Ultramort imita obertament Pink Floyd, Un matí de primavera o Una nota, un punt, un acord els Beatles. És cert. Sento una profunda admiració per aquests músics i els he escoltat tota la meva vida. Però també hi ha altres elements a considerar. Resulta molt fàcil detectar la influència del blues en Acabats als cinquanta o Fot-li. M'agraden molt B.B.King, Howling Wolf, Muddy Waters, Eric Clapton, etc. Però jo crec que, malgrat tot, la meva influència més forta es troba en la música clàssica. Quan tenia més o menys uns dotze anys, el meu pare va comprar un tocadiscos i un munt de discos de música clàssica que jo no parava d'escoltar: Beethoven, Tchaikovski, Schubert, Vivaldi, Stravinski, Mozart, Bach, Rimski, Wagner, Verdi, Prokofiev, Chopin i tants altres. Entre aquests hi havia El alma de la música rusa, una caixa amb molts LPs de simfonies d'autors russos que em fascinava. Després, conforme vaig avançar en els meus estudis de piano, vaig entrar en contacte amb molts altres compositors. Fa anys que vaig quedar hipnotitzat per les Arabesques de Debussy.

Hi ha un altre tipus de música que també he estat escoltant tota la vida, però aquest cop de manera involuntària. És la música que podríem anomenar popular, aquella que canta la gent a les festes, o els nens a les escoles, o que sentim en molts programes i anuncis a la televisió i la ràdio. Resulta difícil abstraure's a la influència d'aquests tipus de música quan la sents a tot arreu. Jo em vaig criar en un barri d'immigrants espanyols a les afores de Barcelona. Els veïns andalusos posaven la ràdio als balcons a tot volum i allà sonava Manolo Escobar, Rumba Tres, Peret, folklòriques diverses, però també Fórmula V, Nino Bravo, los Diablos, Georgie Dann, Tony Ronald, los Bravos, Rafaella Carra, etc. De tot allò, què podríem salvar? Doncs tot, per què no? En general podríem dir que és una música divertida. Anys després, quan a casa ens ajuntem els amics, acaba sonant música d'aquella època. I ens ho passem bé. Suposo que els veïns ja deuen saber que sóc jo qui canta Amèrica del Nino Bravo a tota potència. I també Acalorado. "Tengo todo el cuerpo malo...", què fort. Al final, no sé perquè, acabem veient l'Escobator de Cruz i Raya. 

Afortunadament, el veí del replà de l'escala era català, ens deixava discos i també vaig poder escoltar Llach, la Trinca, Bonet, Serrat, Pi de la Serra, Sisa, Montllor, etc. Més tard, gràcies a l'escolarització catalana dels meus fills, vaig descobrir un munt de cançons populars catalanes que jo, en la meva educació castellana a casa i castellanitzant a l'escola, desconeixia. "Jo sóc un pobre ma-me-mi-mo-músic del carrer...". Què bonica.

Va ser a l'escola que vaig descobrir Pink Floyd. Era la primavera de l'any 1976. Jo tenia 14 anys. En l'assignatura de música del vuitè curs d'Educació General Bàsica a La Salle Horta de Barcelona alguns alumnes havien d'exposar en públic un compositor triat lliurement. Allà van sonar Bach, Beethoven, Wagner i d'altres. La potència de les Walkíries feia tremolar les parets, però jo ja havia sentit molta d'aquella música de manera que no em va impressionar gaire. De sobte, un company, l'Eduardo Gandul, va fer sonar The Dark Side of the Moon. Recordo que escoltant Breathe i On the Run vaig quedar profundament afectat. Allò era màgia pura. I quan vaig sentir The Great Gig in the Sky i Money el meu món va quedar del tot alterat per sempre. Llavors vaig començar a escoltar sistemàticament la música del moment (Led Zeppelin, Dylan, Rolling Stones, Clapton, King Crimson, Genesis, Deep Purple, Queen, Mike Oldfield, Eagles, etc.).

Acostumat com estava a les simfonies i més tard al rock britànic, la música dels Beatles em resultava infantil. Jo l'associava a la música comercial que es fabrica per als estius. A més, la meva germana escoltava constantment Yesterday i les cançons més bucòliques de la banda. Per molt que digui tothom, mai no m'ha agradat Sergent Peppers. Crec que, en conjunt, aquest àlbum és molt dolent amb excepció de quatre cançons molt bones que, suposo, fan sostenir el conjunt: Sergent Peppers, With a Little Help from my Friends, When I'm Sixty-Four i, potser, A Day in the Life. I de totes elles, la millor sens dubte With a Little Help. La resta em resulta del tot prescindible. Lucy in the Sky with Diamonds em fa posar molt nerviós. Em costa molt acceptar la veu del Lennon fent aquella entonació nasal i apàtica.

The ESQ&A: Keith Richards Explains Why Sgt. Pepper Was Rubbish

La meva percepció dels Beatles va canviar radicalment quan vaig descobrir Abbey Road i el Doble Blanc. Dos treballs fantàstics. Més tard, amb els anys, m'he enfonsat en el conjunt de l'obra dels Beatles assumint plenament el concepte musical corresponent (amb l'excepció, és clar, de Sergent Peppers que, fora de les quatre cançons esmentades, continuo sense ser capaç d'assimilar). Les innovacions tècniques que incorpora estan molt  bé però, artísticament, em resulta una obra menor.

Una altra influència musical molt forta és el rock dur. Sempre he escoltat Led Zeppelin, Deep Purple, Scorpions, Whitesnake, Jeff Healey i tants altres. M'encanta sentir Highway Star i espero que arribi el moment en què Gillan crida "I love it, and I need it, I bleed it" com un histèric. Encara conservo el record de l'impacte del primer dia que vaig sentir Black Dog. Era com el Hail Rock d'Elvis però millor. I què dir-ne de Stairway to Heaven?  Trobarem molt poques cançons amb la intensitat d'aquell crescendo que esclata en el solo de guitarra final. Dels Scorpions m'agraden moltes cançons. Quan vaig escriure la part final de Fot-li, encara que no hi trobeu semblança, jo pensava en la part final de Can't live without you, després del solo i en el moment culminant en què Meine canta "Are you ready, are you ready...". De Whinesnake sempre m'ha agradat molt Black and blue. Però de tots ells els que m'han agradat més sempre han estat Barón Rojo. La primera vegada que vaig sentir-los jo tenia 19 anys, treballava en un magatzem de productes de farmàcia i els repartia amb una furgoneta per tot Catalunya. Llavors, mentre col·locava productes en una prestatgeria, vaig escoltar Con botas sucias a la ràdio. La veritat és que em vaig quedar molt impressionat. L'any següent, Volumen brutal em va deixar commocionat. Quina meravella, quina obra d'art. Cançons com Resistiré, o Las flores del mal o Son como hormigas són autèntiques joies. Les escolto sovint. El virtuosisme i la intensitat d'aquells músics no té res a envejar a ningú. Conforme passen els anys, les obres mediocres es van oblidant, però Volumen brutal quedarà en les enciclopèdies de la història de la música al costat de Led Zeppelin IV, The Dark Side of the Moon, Abbey Road, Hotel California i altres. Sempre he cregut que Resistiré és una mena de cançó extraterrestre, una cançó que escapa a les possibilitats de la condició humana. Ja sé que estic exagerant però sento una profunda admiració per aquells treballs que tinc sempre presents. La veu de Campuzano, les guitarres dels dos germans De Castro, i les aportacions d'Armando en la seva faceta d'arranjador i compositor, són admirables. I malgrat que tots ells destil·len un aire quillo o garrulo molt decebedor ("... el ocho y medio no tiraba más...", "... casi al margen de la justicia estatal...", "...duro de pelar acostumbrado a la violencia..."), pesen molt més llurs virtuts. Però és que, a més, el missatge ideològic d'aquella música constitueix un acte d'immensa valentia en contra del règim nazi ("... oh maldito vuestro crimen, sé que lo tendréis que pagar...") que al 1982, quan es va publicar Volumen brutal, encara, com avui, s'esforçava per controlar l'estat espanyol. Tota aquesta qüestió m'afecta profundament perquè Franco va afusellar el meu oncle, el germà del meu pare. I també perquè el meu avi matern, un guàrdia civil feixista, va distorsionar la convivència familiar fins a extrems inimaginables. Tan alterat estava aquell home que, finalment, el van expulsar de la policia i el van tancar en un psiquiàtric. Si combinem totes aquestes circumstàncies amb el fet que Catalunya viu ocupada sota els estats espanyol i francès, entendreu la importància que té per mi gent com Barón Rojo cridant en contra del poder. Després de sentir les lletres de les cançons que he citat vaig decidir refermar-me en la meva vocació filosòfica i adreçar les meves investigacions cap a la crítica de la política. I malgrat tots els meus esforços per ignorar la lloança i la victimització persistents que Barón Rojo fa del músic de rock, cosa que trobo bastant prescindible, malgrat tot... malgrat tot, la frase "no perdonarán mi pecado original de ser joven y roquero" té una força que no puc ignorar. Potser tenen raó, i en el rock hi ha efectivament una llavor revolucionària i tràgica que cal reivindicar. Potser sí, i crec que en efecte cal plantar cara al poder, sense por, sense complexes. Fot-li és una herència ideològica directa que jo dec a Barón Rojo. Aquell missatge "resistiré, resistiré hasta el fin" està gravat en la meva consciència. Em nego a renunciar a la lluita política en favor d'un món més just. Em nego a acceptar la corrupció, els crims dels polítics. Després de tot el que han robat, cap polític no anirà a presó? Després de la mentida que va impulsar la invasió d'Iraq i els assassinats de tanta gent innocent, cap polític no anirà a presó? Potser caldria reformular la noció de filosofia, rescatar la noció de revolució, que avui continua associada a plantejaments marxistes, i retornar-la a la música d'on de fet, amb els grecs, va sorgir.

De Mike Oldfield sempre he escoltat Tubular Bells (1973), Ommadawn (1975), Platinum (1979) i Five miles out (1982). El que se sent a Orabidoo, al minut 8:33, o a Taurus II, al minut 3:05, és una preciositat. Als anys 80 vaig escoltar molt The Alan Parsons Project. Els àlbums Tales of Mistery and Imagination (1976), Pyramid (1978) i Eye in the Sky (1982) m'encanten. Malgrat tot, en Mike Oldfield i Eric Woolfson, com en tants altres (Knopfler, Latimer, Collins...) manca una cosa fonamental: blues. Sense el blues, la música acaba perdent sentit.

També voldria fer referència aquí a la música d'Abba. De jove, influït com estava pel tipus de música que he citat abans, els considerava un exemple més de música popular en la línia dels Beatles, Beach Boys, Bee Gees, etc. Una música simplista sense més valor. Amb els anys, però, he canviat d'opinió. Conforme passa el temps, moltes veus s'apaguen però la música d'Abba roman.  Què tenen cançons com Mamma mia, Chiquitita...? Tots ho sabem: veus i harmonies precioses, melodies comercials, estructures simples. Però hi ha molt més. No sé què és, potser la bellesa de Frida, el misteri d'Agnetha, l'alegria dels dos nois, la innocència de tots quatre. Molt probablement sigui la combinació de tots aquests aspectes allò que captiva. De tant en tant busco les imatges finals del video de la cançó Gimmie! Gimmie! Gimmie! (A man after midnight), just en el moment en què Frida es treu els cascos i es porta les mans al cabell. Són només un o dos segons però, Déu del cel, la seva bellesa resulta commovedora. I tanmateix, Agnetha m'impressiona molt més. És profunda, enigmàtica. El seu somriure quan canta "Blowing outside the window", el canvi d'expressió amb "as I look around the room", la forma com pronuncia "There's not a soul out there", les seves expressions amb els ulls i la boca quan allarga la paraula final a la frase següent: "No one to hear my prayer", etc. Per què Agnetha està trista? Aquest seria un bon títol per una cançó però suposo que ella l'odiaria. Algun dia l'escriuré. Al vídeo de Mamma mia, tots somriuen menys ella. Realment, tal com diu la cançó, deu haver foc dins la seva ànima. Bellesa, misteri i alegria fan que, amb els anys, la música d'Abba cada cop valgui més. Hi ha una cançó que no puc escoltar perquè em fa posar trist: Thank you for the music. No puc evitar-ho, em salten les llàgrimes. Agnetha em fa plorar perquè em fa entendre que el món, en algun moment de la història, va tenir sentit. Benny, Björn, gràcies per les vostres cançons.

Però no ens posem tristos. Si hagués de resumir molt la meva sensibilitat musical, us diria que ara mateix m'estic imaginant el lirisme de la guitarra de Gilmour trencant un cel definit pels teclats onírics de Wright o les cordes de Tchaikovski o Stravinski a sobre d'un mar dibuixat pels acords i els arpegis intensos de Beethoven, i tot aquest conjunt travessat pels crits desesperats del sentiment tràgic humà que jo identifico genèricament en el blues. Quan, de sobte, tot aquest conjunt esclata pels aires, llavors apareixen el Clar de Lluna de Beethoven, Black Dog de Led Zeppelin, el Nocturn de Chopin (op.9, núm.1), el riff de Layla, The Show must go on de Queen, Les arabesques de Debussy, The Pretender de Foo Fighters, la Marxa turca de Mozart...

I si hagués de simplificar aquest panorama en una sola imatge, em quedaria amb la guitarra de Gilmour i els teclats de Wright. Només escriure això la meva imaginació es dispara. Sento una especial devoció per Gilmour. El solo final de Confortably Numb, o els solos de Hey You, Money, Dogs i tantes altres cançons, o Marooned, o el puntejat que obre Wish You Were Here, o la guitarra que tanca The Thin Ice, o Raise my Rent, o la criatura que crida al mig d'Echoes, etc. són autèntiques meravelles. El lirisme intens de la seva guitarra resulta commovedor. Encara tants anys després, quan sento la seva entrada a Shine on se'm posa la pell de gallina. Tanmateix, l'emoció d'aquelles guitarres no es produiria sense els teclats de Wright. La combinacio de la guitarra i els teclats al paisatge central d'Echoes o a Shine on o a Marooned configuren mons impressionants. El treball de Wright a Careful with that Axe, Eugene o Welcome to the Machine o Àtom Heart Mother o Interstellar Overdrive o Astronomy Domine resulten fantàstics. I què dir-ne de The Great Gig in the Sky? Una obra preciosa. El dia que em vaig assabentar que Wright va morir vaig engegar a plorar. Jo era en el tren, de camí a la feina cap a Barcelona. La gent em mirava.

Crec que la fórmula Wright-Gilmour té encara un gran recorregut a desenvolupar. El meu propòsit es treballar-hi potenciant recursos instrumentals (piano, harmonies vocals, sintetitzadors...) i estilístics (blues, pop, folk, rock dur...) que Pink Floyd va tractar superficialment.